En els seus darrers anys de vida, simone weil va centrar els seus treballs a reflexionar sobre la dissolució del jo, aquest «desfer la criatura que portem dintre». per referir se a això va encunyar un terme: «decreació ». é s sobre aquest concepte que anne carson construeix la seva prò pia decreació, un llibre en què dialoga contínuament amb la filò sofa i mística francesa. per assolir aquesta dissolució de lego, carson proposa una desconstrucció gradual de diverses formes descriptura. el llibret dò pera, el guió de cinema, el poemari, loratori, la llista de tasques a fer o el dià leg entre un segrestador i la seva víctima só n alguns dels formats textuals que la canadenca pren com a matè ria primera per barrejar los i, mitjançant aquesta hibridació que é s tan habitual a les seves obres, suprimir los, deixant ú nicament lessè ncia, el «tu». en aquesta tasca, carson conversa, a part damb la mateixa weil, amb un elenc extraordinari de pensadors homer, safo, longí, samuel beckett i virginia woolf, elaborant així un treball de literatura comparada per emprendre aquest viatge cap al coneixement que la literatura manté des de temps immemorials i el destí del qual solament sassoleix quan es dorm, durant lú nic moment en què la dissolució del jo està completa. decreació é s, al cap i a la fi, una lloança al somni, als dorments que en el seu dormir imaginen altres formes del que é s real, impossibles darribar a contemplar durant la vigília.
